El dol en les relacions

El dol és un procés de canvi dur, ja que suposa acceptar una pèrdua, i en definitiva deixar anar la vida que teníem, la famosa “zona de confort” i afrontar la pregunta: I ara què? La teoria diu que si ens el permetem de debò i aconseguim mica en mica anar-lo traspassant, convertim la crisis en oportunitat i ens obrim a nous potencials i a grans aprenentatges. Però com ho faig?

Hi ha molts tipus de dols o pèrdues: de feina, per mort, per separació, etc. Avui vull parlar de les separacions. I no precisament de les pactades, si no d’aquelles que no veus venir i et cauen com un gerro d’aigua freda. En aquest cas, aquella persona ja no tornarà, ella ho té força clar, ho ha escollit, però i tu?

Les fases del dol

Elisabeth Kübler-Ross divideix el dol en diferents fases i deixa clar que per arribar a obrir-nos realment a afrontar la pregunta “I ara què?” cal que les visquem una per una, amb el temps que requereixen, sense voler forçar res. Per a mi les fases són:

• Negació: no volem veure la pèrdua. Això ho podem fer mirant cap a una altra banda, estan super ocupats/des, o treient-li ferro: “No n’hi ha per tant” o dient-nos que no és definitiu.
• Ira: ràbia contra l’altre, contra mi: “Tot és culpa meva… ” o contra la vida, la injustícia “Per què a mi?”
• Esperança naïf: esperança de que tornarà: “Si li dono espai tornarà”, “Si canvio tornarà” o “Si li mostro que l’estimo tornarà”. Aquesta fase per a mi porta de retruc la idealització de l’altre i de la relació, no la veiem realment com era i només recordem els moments més bons, arribant a creure’s que hem perdut una joia.
• Depressió/tristesa: res té sentit, ens tanquem en una clofolla… desmotivació, desgana, despesperança… En aquesta fase, és fàcil caure en el víctimisme, i recrear-nos en el dolor amb el pensament i allargant el patiment. La clau és permetre el plor i deixar anar, intentar no enganxar-nos-hi, encara que costi. Cada vegada que ens descobrim a nosaltres mateixos/es recreant-nos-hi poder-nos donar amablement algun consol que ens ajudin a sortir d’aquí: unes paraules dolces, cantar-nos, mimar-nos una mica, anar a la natura…
• Acceptació: tot i que no ens agradi, ha passat, ja és un fet irrefutable, i renunciem a seguir fent veure que no. Comencem a entendre que no era perfecte ni l’altre, ni la relació que teníem, i que és “en part una sort” que ja no estiguem junts/es. Sentim un profund agraiment pel que va ser i ens disposem a deixar anar definitivament.
• Trobar de nou sentit a la vida sense aquella persona: passar pàgina de debó.

Els arquetips i les fases

Ara bé, a la vida, les coses no són sempre de manual i les fases es desdibuixen i solapen les unes a les altres, uns dies vas endavant i d’altres endarrera. De fet, en el meu cas, sentia i sento diferents parts de mi o arquetips amb mirades diferents o que literalment es troben en fases ben diferents. Algunes són:

• La que se sent culpable: Tot és culpa meva, no l’he sabut valorar, no he sabut veure que estava malament, tan cap ficada amb la feina…
• La que culpa en fora: Que culpa a l’altra: És culpa seva, no ho ha cuidat, no m’ha dit que li passava, m’ha enganyat, m’ha traït… O que culpa a la vida: Per què em fas això? No tocava… No ens ho mereixiem…
• La optimista: Estaràs millor sense ell, no et mereixia, trobaràs un altre millor, estaveu estancats, necessites estar sola per tornar a créixer, …
• La de les fugides endavant: anem a passar-ho bé, has vist aquell que maco, t’ha mirat…
• La pessimista: I que serà de mi ara? Què faré?

I així un batibull de veus… El meu consell, es donar espai a totes les parts, totes tenen dret a sentir-se com se senten, tot i que a vegades incomodi la seva força o la seva desesperança, viure-les sense identificar-se gaire és l’única manera d’alliberar-les per a que totes puguin tornar a l’equilibri. Uns arquetips ajuden els altres a anar-ho superant.

La vida puede ofrecernos regalos inesperados cuando estamos abiertos a ellos, incluso cuando sufrimos una pérdida

Els dols dins del dol

En el procés de dol, hem de permetre’ns sentir, plorar, despedir-nos i deixar anar diferents coses, per exemple:

• El que ja mai no serà la relació: el futur que imaginavem amb aquella persona, les expectatives del que podria haver estat i per tant la frustració de que no ho serà
• El que va ser la relació: els records dels moments bonics viscuts juntes. Aquests no s’han de voler borrar, però tampoc s’han d’idealitzar, segur que va haver-hi de tot, no ho oblidis.
• Tot el que era per a tu l’altra persona: anar-te despedint del que inconscientement et donava: seguretat, suport, afecte, reconeixement, amistat, sexe… I mica en mica donar-t’ho tu, adonar-te’n que tu ets ben capaç de cuidar de tu.

La vida tiene su propio sentido. Muchas veces no es cómo esperábamos, pero tiene su propio ritmo. Pase lo que pase usted puede sanar su corazón.

Que hagi acabat no és un fracàs

Aquest és per mi dels més grans aprenentatges. En aquesta societat ens han fet creure que els finals són “dolents per naturalesa”, que si acaba és un fracàs. I no té perquè. Potser us vau donar tot el que us havíeu de donar. Potser us heu de deixar anar per poder obrir-vos a nous potencials…

Para completar la vida (o una relación) hace falta nacer, vivir y morir (acabarla).

A veces decir adiós, es otra forma de seguir queriendo.

Perdonar i deixar anar

Perdonar que fàcil de dir, i que difícil de fer. És un procés en si mateix, i sento que tampoc s’ha de forçar. Mica en mica, quan anem paint tot el que ha passat, sobretot si ens sentim traïts el perdó naixerà del fons del cor.

Quan perdonem no vol dir que aprovem que ens traicin o ens fessin mal, sino que podem entendre que l’altre ha comès un error, que és humà i el podem mirar amb compassió i benevolència. Al perdonar ens alliberem dels pensaments recurrents del tipus “Com ha estat capaç…” i no permetem que allò condicioni la nostra vida. En altres paraules recuperem el nostre poder personal. “Jo m’escullo a mi”

Jo m’estimo i em cuido

Quan ens deixen ens sentim sols, abandonats i buits, i creiem que el nostre amor se’n ha anat amb l’altra persona. Ens deixem de cuidar, fem atracons de menjar gelat i altres marranades una mica a l’estil de la Bridget Jones i la nostra autoestima se’n va pels terres. Costa, però cal recordar que el que ha passat no és perquè nosaltres no ho mereixem. Nosaltres som meravelloses i dignes de ser estimades, només que ara hem evolucionat en direccions diferents i no ens compenetrem com abans.

Jo escullo estimar-me a mi i demostrar-m’ho!

El amor que sintió por él/ella todavía está en su interior, preparado y a la espera. Amese a si mismo/a como quiere que le amen. No puede ser amado si no se considera digno de serlo.

Si puede encontrar el amor dentro de sí, no iniciará el próximo capítulo de su vida como un depósito vacío que necesita que alguien lo llene.

Passem a la pràctica

Les meves recomanacions per viure el dol amb plenitud són:

• Troba espais i moments per estar a soles, escoltar-te amb valentia i anar alliberant les emocions que vinguin, de la manera que et funcioni i et connecti a tu.
• Fes afirmacions curatives empoderadores i transformadores, busca paraules que sentis certes dins teu. Si no et sents preparat/ada per dir: “Deixo anar la vida que tenia”, pots començar amb “Em disposo a deixar anar la vida que tenia”.
• Agraeix tant com puguis: la vida que sí que tens ara, el que va ser, etc. Tu sentiràs en cada moment que sents verdader per agrair, no ho forcis.
• Mica en mica, intenta estar més estones vivint el present: sense recrear-te en el passat (obessionant-te en el que tenies, etc.) i sense patir excessivament pel futur.

Afirmacions curatives

Algunes de les afirmacions curatives que més m’arriben:

• Aunque ahora no entiendo esta separación, la acepto y sé que los dos estaremos bien. Era necesario para seguir creciendo.
• Gracias por compartir este capitulo tan extraordinario de mi vida.
• Mi relación fue un éxito aunque terminase. Todo es como debe ser para el bien de todas las personas involucradas.
• Te perdono y te libero. Me perdono y me libero.
• Me amo en mi tristeza. Sentiré mi dolor pero no me recrearé en él.
• Los demás pueden entrar y salir de mi vida, pero yo siempre me amaré y me apoyaré a mí misma.
• Llegará la persona adecuada y maravillosa para la siguiente fase.
• Si ha acabado es porque algo igual o mejor está llegando.
• Ahora me doy un tiempo para quererme y cuidar de mi

Dansa lliure i arteràpia per acompanyar el procés

En el meu propi procés de dol, he descobert com la dansa lliure i l’arteràpia em podien acompanyar. I voldria compartir-t’ho una mica més.

Aprenentatges extrets del llibre “Usted puede sanar su corazón” de Louise L. Hay i David Kessler, i de la transició del meu propi dol.