Tothom sap que l’empatia és saber-se posar a la pell de l’altre, entendre el que està passant encara que nosaltres no ho veiem igual. Però el més important de l’empatia és demostrar-la, sino no serveix de res.
Primer la necessitat d’empatia, després el consell
Quan no podem cobrir una necessitat, un desig, etc. és quan ens neix l’emoció (frustració, indignació, ràbia…) i el primer que necessitem no és un consell “Jo ho faria així” o treure-li ferro “Va dona no n’hi ha pertant” o voler que jo entengui l’altre “Pensa que ell volia…”, si no que el que en aquell moment necessitem és ser vistes, enteses! Simplement això. “Sento que estiguis així, entenc que t’ha dolgut molt” o “Veig que estàs enfadada, clar ho entenc ha hagut de ser molest per a tu”.
Cuando en una situación de conflicto tenemos la “necesidad de empatía viva” y no cubierta no podemos ampliar la mirada, recibir consejos ni ver la versión de los demás!
Això ho canvia tot. I llavors quan noto que el seu cos es relaxa, ja puc oferir la meva opinió “Vols saber la meva opinió o que faria jo?”. I és probable que ens digui que si i ens escolti amb atenció. Però si ho fem abans, simplement aconseguirem que l’altra es reboti contra nosaltres perquè naturalment se sent incomprès.
Això és un dels grans aprenentatges que he fet aquests últims anys, i quan ho recordo i ho aplico, canvia el desenllaç de les meves relacions. El que passa és que moltes vegades posem l’automàtic, i si això no no ho tenim ben interioritzat és fàcil que ens en oblidem i fem el que havíem fet sempre.
Al escoltar la resposta empàtica sincera, el cervell emocional i el racional es sintonitzen i això té un efecte calmant sobre el cervell emocional.
L’empatia amb els infants
Per a que el nen es desenvolupi emocionalment de manera sana, cal que validem les seves emocions. Perquè encara que per fora cridi, estigui molt enfadat i ens digui “T’odio” per dins no acaba d’entendre què li està passant i està espantat. Més encara si ens enfadem, el renyem o li reprimir el que està sentint, pot arribar a pensar “Sóc un monstre”. Entendre que allò que sent és real i no és ni bo ni dolent, sino que el fa humà, ajuda a que l’emoció es vagi calmant. Potser caldrà diversos comentaris empàtics per a què es vagi calmant, tingues paciència.
L’empatia no es reflexa només amb les paraules, també és amb els gestos, les carícies, etc. En els més petits la validació de l’emoció seguit d’una abraçada és la millor medicina.
Exemples de respostes “convencionals” => i respostes empàtiques:
- Odio el meu germà petit. No et deixo que parlis així! Castigada! => Clar, no t’agrada que la mare hi estigui tanta estona, oi? Si. Et fa por que la mare ja no vulgui estar amb tu, oi? Mira, saps que farem, el deixarem amb el pare i marxarem tu i jo a fer una volta juntes. Què et sembla?
- No vull marxar. Va no n’hi ha per tant, ja tornarem un altre dia => Ja sé que et fa ràbia, perquè tu volies quedar-te més estona, oi? Avui no pot ser…
- Me l’ha trencat. Vinga anima’t en buscarem un altre. => Veig que estàs una mica trista perquè te l’ha trencat…
Aprenentatges de la ponència d’Idoia Hernaiz al Congrés del CAIEV i del llibre “El cerebro del niño explicado a los padres” del Dr. Álvaro Bilbao.