Aquests dies estic llegint el llibre “El cerebro del niño explicado a los padres” del Dr. Álvaro Bilbao. I m’està semblant superinteressant. M’adono que en general fem moltes coses al revés del que seria convenient per educar amb menys baralles, plors… Sense voler, ens acabem complicant més del que caldria.
En cada juego, paseo, llanto hay una oportunidad para educar y potenciar su desarrollo cerebral.
L’infant percep el món a través del joc, l’afecte i les emocions. Com és lògic, el cervell dels infants es va desenvolupant mica en mica, no els podem demanar que canviin d’un dia a l’altre, cal paciència, perseverança i una actitud positiva, gaudint d’ells i amb ells plenament.
Llegar tarde al trabajo porque os habeis parado a recoger piñas camino de la escuela significa que has podido saborear un momento de complicidad y mágia con tu hijo/a.
Desenvolupament cerebral per etapes
- De 0-1 any: el bebe funciona amb els cervells reptilià (supervivència). El nadó necessita aliment, descans i afecte.
- De 1-2 anys: funciona amb els cervells reptilià i emocional. Ens pensem que com que parla ja pot raonar i controlar-se (cervell racional), però no. Per això els límits, l’empatia i l’afecte són eines claus. Nota: Fins als dos anys, la tàctica de distreure’l amb una altra cosa encara funciona.
- A partir dels 3 anys: el cervell racional ja es troba més operatiu, i conviu amb els altres dos cervells, en especial en els moments crítics. Per això el seu plor no es calma amb raonaments adults. Es desenvolupa el desig, saber què vull.
- A partir dels 4 anys es desenvolupen les neurones que permeten començar a frenar les reaccions emocionals.
La clau es aconseguir un desenvolupament equilibrat entre el cervell emocional i el racional, que ment i cor puguin dialogar entre si. El mateix que voldríem tenir d’adults, oi?
El joc és aprenentatge
Jugar permet experimentar, posar-se en altres rols (en el lloc de l’altre), projectar el futur, treballar el llenguatge, entre d’altres capacitats cognitives, experimentar emocions, i sobretot si jugues amb ell enforteix el vincle amb tu. Quan juga es concentra en l’activitat més que mai, i recordarà el que aprengui molt millor que quan l’instruim o li ordenem. Les conexions neuronals (sinàpsis) creades amb el joc són molt significatives.
La clau per captar la seva atenció es posar-te a la seva alçada: al terra.
Paciència i comprensió, no oblidem que el seu cervell no és el d’un adult
Sembla una frase molt òbia en teoria, oi? Però a la pràctica… A mi m’han encantat els exemples del llibre!
- Quan torneu d’on sigui a peu i et demana que el portis en braços, realment no pot. Per què? Perquè l’esforç cerebral que suposa per a ell no és el mateix caminar al parc (badant, explorant el que vol) que caminar cap a casa (caminant recta i on ha de controlar no despistar-se per no perdre’t). Sabent això, oi que ho veus amb uns altres ulls? Si no el pots agafar a coll, com a mínim, para una estona i deixa’l reposar.
- Menjant verdura et fa un show. No és només que no li agradi el gust, sinó que el nostre cervell instintiu està programat per allunyar-se dels menjars amargs i foscos, normalment aliments en mal estat. Per això el seu cervell necessita habituar-s’hi poc a poc. Una culleradeta serà suficient.
- Rabietes als 2 anys: L’infant ja es capaç de demanar i saber què vol, però cerebralment no és capaç de frenar les emocions i la ràbia que li produeix no aconseguir-ho, neurones que es desenvolupen a partir dels 4 anys. A més plorar i montar un ciri li serveix per alliberar la ràbia acumulada i així calmar-se. Intenta no enfadar-te amb ell perquè no aconseguiràs res i només donaràs més feina al seu petit cervell. Explica-li, accepta que plori, no t’allunyis com a xantatge, i digues-li que entens que ell volia allò, quan estigui més calmat ofereix-li afecte. I sobretot no cedeixis.
I de nou paciència, recordant que el seu cervell es desenvolupa poc a poc, i que no podem pretendre que faci el que volem d’un dia per altre.
La conducta per imitació
L’infant t’imita en tot, per tant si veu que tu perds els nervis davant dels problemes ell també, si tu els afrontes com un repte, amb calma i positivisme, ell serà més capaç de fer-ho. El mateix passa amb criticar els altres, queixar-se, criticar-se a un mateix, enfadarse excessivament i perdre el control, ser sumís i no posar límits als altres, etc.
Això no vol dir que no t’hagis de mostrar sincer i autèntic, t’han de poder veure plorar, enfadar-te, equivocar-te, disculpar-te, etc. Així és com serà un adult responsable i concient algun dia.
Aprenentatges del llibre “El cerebro del niño explicado a los padres” del Dr. Álvaro Bilbao.