En general ens costa conviure amb la soledat, jo la primera. La evitem, ens omplim de mil activitats fora de casa per a no sentir la incomoditat d’estar sols i soles, o mecanismes d’evasió a tota hora: xarxes socials, youtube, televisió, videojocs, etc. Malgrat tots els esforços, sempre hi ha un moment en que tornes a casa i sents aquell buit, aquell dolor, la realitat frapant: Estic sola.
Què passaria si ens fessim amics de nosaltres mateixos?
Personalment sento que globalment estic fent un canvi intern al respecte. Hi convisc amb una altra actitud. Amb més acceptació. Sento que això és un procés, i que sempre té com tot els seus dies endavant i endarrera, i és tracta d’això, d’observar-se i ser benevolent amb les recaigudes.
Passem a la pràctica
Per això, i per si a algú li pot servir, voldria compartir les coses que a mi m’estan funcionant, i les reflexions personals que m’han anat neixent en aquest viatge en soledat. Sento que es tracta de fer-les una mica totes:
Passar-ho bé també estant sola
Per això el que faig es fer activitats que m’agraden tan dins de casa com fora.
Per exemple, fora de casa a mi m’agrada molt anar a passejar pel bosc, és la meva manera de reconnectar amb mi, de baixar de la ment, dels pensaments recorrents, del drama, etc. També m’agrada molt fer coses amb gent, sortir a dinar, o al teatre, etc. Ara bé, si no trobo les persones i em ve de gust, ja fa temps que sense manies me’n hi vaig sola, al teatre, al cine o fins i tot de viatge.
A casa m’agrada molt posar-me música i ballar lliurement amb mocadors, canturrejant. O agafar i fer coses creatives diverses. A l’hivern també m’agrada fer-me una dutxa amb espelmes acariciant-me lentament o ballar davant del mirall del labavo.
Cadascú haurà de trobar les coses que li sentin bé, per alguns serà cuinar i per a d’altres la jardineria.
Això ens fa integrar que “Estic alegre estant sola. Sola també sento alegria de viure!” o fins i tot “Sola també sóc feliç”
Parar de fer coses per no sentir el buit
Doncs sí, costa, perquè fer coses per no sentir és un hàbit, una addicció com una altra, i alhora si traspasses la incomoditat que genera descobreixes un gran regal, et descobreixes a tu. No tinguis por a l’aburriment, a la tristesa. Buida’ls, expressa’ls.
Deixa amb voluntat i una mica de disciplina tot el que sents que et fa no sentir el buit: el menjar, les xarxes socials, les compres, el tinder, etc. En el meu cas la xocolata, com si la necessités per endolcir la vida. Conforme estic millor sola, és com si la xocolata em fes menys falta.
Acompanyar-me en els moments durs per entendre’m millor
Tot i així, sempre hi haurà moments durs, en els que cada dia sento que em sé acompanyar millor. M’atreveixo a sentir les emocions, i transitar-les, deixar que s’expressin, amb plor, amb cants, amb escrits, amb creacions… i després sento com em buido i torno a la serenitat. Aquest és el canvi! Sentir l’emoció al cos, les sensacions al cos. No posar massa ment, no enganxar-me en el “Per què a mi??”, i saber que jo sóc molt més que aquesta emoció. Que si la deixo, passarà i tornaré a la calma.
I si un dia ho necessito, hi entro, sabent que sempre en puc sortir. I que potser al rellegir-ho al cap d’un temps en trec alguna perla de comprensió profunda de mi mateixa:
“Per què et trobo tan a faltar? És real o s’ha convertit en un hàbit? Una part vella de mi que s’identifica amb tu, que sent que sense tu no és res, ja no pot ser res. Sé que em faig mal i alhora encara no ho sé parar. Em dol que m’ignoris, que et sigui tan fàcil passar pàgina. En el fons ho envejo”
“Sé que la soledat és temporal, sempre apareixeran noves persones i nous alicients. Tot té un Per a què, encara que no l’entengui”
Cal atrevessar el dolor per reconnectar amb el ser interior
Aquesta reflexió em sembla molt encertada. La vida és un viatge d’anada i tornada, inconscientment primer ens desconnectem del ser interior, de l’autenticitat, i creem el personatge, anhelant l’amor dels altres, i després, i en general gràcies a les crisis-oportunitats reaccionem i sentim la crida a travessar el dolor, per entendre i perdonar el passat, per estimar-nos de debò i reconnectar amb nosaltres. Amb la nostra font real i interna de plenitud.
Donar-me amor real a mi mateixa
Doncs, si, sento que cal. Quan sentim la soledat, sempre volem posar-hi algú rapidament. I això ens fa anar desesperades per la vida perquè algú ens doni amor, i clar desesperades escollim ràpid i malament. La clau, és donar-me amor a mi mateixa, omplir-me jo i no pretendre que un altre m’ompli.
Com fer-ho doncs de manera literal. Jo darrerament m’abraço i em faig petons lents i profunds, els petons que voldria rebre. I em senta bé. Em canto, em ballo, m’acaricio.
Vestir-me de colors
Tot i que al principi ho he hagut de forçar perquè no sentia l’alegria de manera genuina, una cosa porta l’altre. I l’alegria de portar colors, de sentir-te bonica i alegre per fora es contagia cap endins i senta bé.
Valorar el que tinc
Sentir de veritat que hi ha coses boniques, i no només mirar el forat del melic, ajuda. “La meva vida és bonica, sí a estones em sento sola, i alhora tinc una vida que molts voldrien”. “Em trobo amb persones boniques, que m’aporten, que m’escolten, que m’entenen”. “En el fons em sento agraïda de la vida que tinc. Molt agraida”.
“Cada dia una mica menys d’enyorança i més agraiment. Agraiment pel que sí que ens vam donar, i pel que he descobert de mi en la teva absència. Gràcies als dos per aquella vida junts! I gràcies tamé per aquesta d’ara sola!”
Mai estic sola del tot
Sempre segueixo d’alguna manera unida per un fil invisible a totes aquelles persones que m’han acompanyat, que ens hem acompanyat un tram. Encara que sigui només un record, un aprenentatge, una trobada de tant en tant, un missatge d’aniversari. Agraïda de tot el que ens hem donat!
Jo sóc el pilar de la meva vida, jo estic complerta sola
Finalment una reflexió, les persones que ens acompanyen a la vida van i venen, el que sempre hi serà sóc Jo. I millor si aconsegueixo ser la meva millor amiga i parella internament! Mica en mica, aniré interioritzant que si! “Que puc! Que em sento plena sola!” “Que sola també sóc feliç” “Sola també estic a gust”
I sí, desitjo compartir-me amb algú sense que això signifiqui tornar-me a perdre a mi, sense necessitar l’altre, sense patir per si marxarà. “Jo sóc la meva pròpia salvadora! Jo sóc la meva pròpia solució!”
I alhora: “Si esculls estar amb mi des del teu centre, és meravellós! Gràcies! Jo també t’escullo, per compartir i cocrear la vida junts, lliures i de la mà”
