Avui us vull parlar del que podria semblar una obvietat: Com plorem? Tothom plora, bé, alguns ens ho permetem més que d’altres… jeje. Avui no vull parlar tant de la tristesa, del dolor, de la pèrdua, dels beneficis de plorar, sino del Com.
Passem a la pràctica
Us explicaré com plorava jo i com he après a plorar ara.
Jo plorava amb molt de drama, i amb molta ment. Sense adonar-me’n diguem que “plorava cap amunt”. Respirant entretalladament ·sollozando” i això em portava a incrementar la meva ansietat, alhora que plorava amb molta conversa mental “Per què a mi?, No m’ho mereixo. I ara què faré… ” De manera que entre la part mental i la respiració ràpida i superficial de pit cada vegada estava més angoixada, més nerviosa i pitjor. A banda, el plor no m’acabava d’alliberar, podia estar hores, i seguia igual, lamentant la meva desgràcia.
Ara “ploro cap avall”.
Plorar cap avall, vol dir plorar més amb el cos, sense tanta ment. Es tracta de permetre l’emoció i deixar-la que surti, permetent el plor, alhora que expiro profundament, amb els ulls oberts, i sentint el contacte amb el terra. A mi la postura que més m’agrada és asseguda al terra, amb les mans endavant deixant que el cos vagi drenant a través de les llàgrimes el meu dolor.
Molts cops em neix un plor realment desconsolat de bebe que anomeno “el bram del nadó” i sento que permetre’l així, sense judici m’ajuda a anar alliberant coses molt antigues i profundes. Darrerament em surten moltes baves i mocs, i tot i que no és molt estètic, com que procuro fer-ho sola, ho permeto. Sento que a través de la saliva allibero energies estancades i memòries corporals.
Així en un parell de minuts ja estic millor. I puc anar respirant allegerida, per després passar a escriure com em sento des d’un lloc més objectiu, etc.
Aprenentatges personals fets a teràpia i en el meu dia a dia intuitiu.
