Vull començar un nou apartat, on compartir alguns dels contes i relats que vaig creant. M’arriben com per art de màgia per parlar-me del meu propi procés i viatge, per ajudar-me a entendre’m i a col·locar les situacions que la vida em porta.
Qui sap, potser algun dia en faci un recull i puguin inspirar a altres persones en el seu propi viatge.
Els meus contes inspiradors
Creuar el riu
Us comparteixo un conte medicina que vaig crear l’estiu de 2020 que ens anima a atrevir-nos al canvi. Espero que el gaudiu!
Els relats que parlen
A banda, des de 2018 escric una llibreta que anomeno “la llibreta del matí”. És una eina meravellosa que us explico detalladament aquí!
El cas és que quan la rellegeixo me n’adono que està plena de relats i textos suggerents i inspiradors que en general no tinc temps de passar a net. I he decidit deixar-vos en alguns:
El borinot negre
Zzz.. Quin rebombori que fas! La teva ment no para, zas, zas.
Saltant de flor en flor sense assaborir el que tens al davant. Ja vas a la següent zas, zas.
Gaudeix cada instant, no pensis tant. Gaudeix el moment, viu el present!
La corda fluixa
Aquí estic de nou. Perduda. Demanant a crits que algú em rescati des de fora. Em sento en una corda fluixa un dia de vent i tempesta. Fent mans i mànigues per aguantar-me en aquest fràgil equilibri inestable i insegur. No vull caure a l’abisme, no vull.
Faig esforços per sostenir-me allí, agafada com puc de la corda. Cansada dels seus sobresalts, de la seva inestabilitat, de la meva fragilitat. Pensant a estones que no resistiré massa més, que tinc ganes de deixar-me anar, d’abandonar-me i caure. I altres fent esforços sobrehumans per mantenir-me agafada, ni que sigui amb una mà, amb un peu…
Com puc estabilitzar la corda enmig de la tempesta externa? Aquest és el kit de la qüestió. Aconseguir que les tempestes no em desestabilitzin per molt que bufi un vent fort i caiguin llamps i trons. Com es fa? Com ho faig?
De cop una idea, una veu: “Qui observa la corda des de l’extrem no hi està agafat pròpiament”. Cert! L’extrem no es mou. Sembla quiet. I des d’allà pots tenir una altra perspectiva de la situació. Potser des d’allà es veu tot més com un repte, com una oportunitat.
Les gotes d’aigua fan que la corda llueixi com un vestit nou, brillant, especial. El seu moviment, sí, accelerat potser, però alhora gràcil, et converteix en una acrobata esbelta experimentant els salts més complicats enmig de la fúria dels quatre elements.
Un somriure de complicitat i d’admiració es dibuixa a la cara de l’observador:
“No ho veus, però als meus ulls ets una gran atleta. Cada dia que passa una mica més gran. Estic tranquila. Sé que no cauràs. I un dia t’adonaràs que saps parar la corda. Que tu també saps venir a l’extrem i mirar com es mou. Aquí s’està tranquil. Vine, hi ha lloc per a totes dues. Concentra’t en l’objectiu, no miris avall, que no et distregui la por. Tu pots fer-ho! Camina a poc a poc per la corda. Jo t’espero aquí. No me’n vaig. Sempre estic aquí, observant les teves passes. Algunes endavant, altres endarrera. No passa res. Totes són perfectes tal com són.
Sé que les meves paraules et reconforten. Recorda la meva calma és també teva, la meva serenitat és teva, la meva saviesa es teva. Confia. Respira i fes una passa.”
L’harmonia desendreçada dels ocells
Els ocells sembla que parlin alhora però no es trepitgen, hi ha harmonia, s’escolten. Tots els cants son diferents, únics. En conjunt en lloc de sumar-se, els cants es multipliquen com si es tractés d’una harmonia especial que podria semblar caòtica i desendreçada però en el fons és tal qual ha de ser.
Les formigues
Sento com les formigues m’exploren, i fins i tot sembla que alguna em tasta i llavors faig un bot. Això no! -exclamo. Estic envoltada de natura la sento, no només ocells, també sento essers subtils que m’observen amb curiositat. Es com si el meu cos anhelés el seu raconet, L’abre m’aixopluga i m’acull, m’equilibra i em sana. I els ocells em fan companyia.
El primer vol
M’encanta veure i sentir les orenetes aquesta hora. Mentre tothom encara dorm, elles ja estan llevades i ben despertes que estan, Juganeres, cantores, alegres, surten a buscar l’esmorzar: Mosquit al vol, concretament. Quan son petites hi ha un dia que la jove oreneta que mai a volat es tira al buit literalment. I ha de confiar. Ha de confiar que en sabrà. Quan està caient saber que obrirà les ales i xas, xas, xas, s’elevarà pels aires en lloc de caure en picat. La vida li dona l’instint per fer-ho, la intuïció, i ella confia en que la vida la sostindrà. Segurament ni es planteja una altra cosa. Que senzill veure-ho així, oi?
Deixar les tensions
Deixo anar totes les preocupacions que es troben en diverses formes de tensions en el meu cos. Al front s’allibera l’arruga perpetua amb un sospir. Ahh… i de les mans s’allibreren els encarcaraments que surten pels meus dits suaument com fils i sento com les articulacions respiren alleugerides. Deixant anar la carrega, el pes, les tensions, la rigidesa, les creences de qui soc, que passen a ser un llunyà qui era
Un cos tranquil i cansat que es rendeix a la alliberació que provoca deixar de contenir innecessàriament una vida que demana sortir, que demana ser, que demana confiar per viure plenament.
Aixeco la cama, i després no se cap on vull posar la passa. Dins meu una part ja sap on vaig, i jo li deixo el timó de la nau
Tot es va endreçant, és una teranyina que poc a poc es va filant, i que si la miro amb perspectiva la començo a distingir. Alguns fils que cauen, d’altres que canvien de lloc i d’altres de nous que s’agafen amb força. Vibrant plens de confiança.
Yoga i cos
Estirar el cos, per saludar-me internament, per dir-li cos m’importes, et tinc present. Dedicar-me una estona per a mi, per sentir-me per dins amb l’estirament, fora rigidesa, m’obro a rebre tal com em demana la vida. Confio.
Tot acaba al mar
En el fons sento una pau profunda, con si el mar fos capaç de gronxar-me en una bonica melodia d’onades suaus que em recorden que malgrat tot el que passi, tot riu es dissol quan arriba al mar. Jo porto un mar a dins que és capaç de gronxar-me i calmar-me amb el seu Sh-sh encisador.
Passat, present i futur
Deixo anar i allibero l’Elisa del passat i vaig amb els braços oberts a rebre l’Elisa del present, per juntes trobar l’Elisa del futur.
El plaer de somriure per mi
Somric, amb un somriure profund que s’escola també endins cap al meu cor, cap al meu cos. Sento com tot el meu cos somriu per dins. Estem bé.
El camí
Una passa rera l’altra i juntes un camí. Un camí de descoberta, de retrobament, de recordar qui ja he estat, qui vull tornar a ser. Confio i m’obro a rebre. Sense pressa, amb confiança i perserverança
El cargolet perseverant
El cargolet tossut que perseverant avança contra el vent fred amb un fanalet de llum davant. A poc a poc s’obre pas.