Ja fa temps que m’interessa entendre els nostres orígens, posar-los en valor, recuperar la manera de fer ancestral, amb més connexió amb la terra, amb la natura i amb la vida, i la Roda de l’any feta a la meva manera, m’hi ajuda. En aquest article no parlaré dels diferents moments de la roda, si no que m’interessa posar en rellevança el que simbolitza en el seu conjunt.
Reconnectar amb la ciclicitat
Sento que des que vaig baixar del carro de l’estrés, les presses, l’exigència malaltissa, etc. i vaig començar a frenar i a sentir el cos, vaig començar a reconnectar amb els cicles, amb l’efecte de la lluna i els planetes sobre mi i les meves emocions, etc.
Tot això m’ha alliberat molt de pes, molta responsabilitat, m’ajuda a relativitzar els mals moments, i a entendre que tot són processos de vida-mort-vida. I que per a què segueixi creixent i evolucionant (renaixement), primer he de deixar anar el que ja no va amb mi (deixar morir) i atrevir-me a viure la incertesa que provoca el canvi (el buit, la foscor) per després poder poc a poc redescobrir-me en un altre entorn nou i que m’aporti més (vida).
Todo se inicia el la oscuridad benévola, en el interior (las semillas, los bebes, los proyectos, etc.). El negro, es el color de la tierra, y como más oscura más fértil será.
El que és a fora és a dins
Per això vaig començar a investigar la roda de l’any, i la seva relació amb les nostres tradicions actuals. Com més llegia més em fascinava el poder les arbres i la natura per a aquella gent, que jo sentia tan meu, però alhora em sentia en certamanera llunyana a tots els noms anglosaxons i les seves tradicions. Sense adonar-me’n vaig començar a portar-m’ho cap a mi, a la meva manera de fer, etc. No es tractava de copiar els altars i rituals que trobava per internet, es tractava de deixar que em neixés de dins, perquè en el meu cos la memòria d’aquells orígens encara seguia ben viva. Mica en mica me’n adonava que fer les meves pròpies històries en relació a la roda: posar propòsits, celebrar fites, etc. m’ajudava a trobar-me amb mi, a veure la meva evolució, etc.
La rueda del año explica la relación entre los procesos externos de la tierra y nuestros procesos internos en la vida. Lo que es fuera es dentro. Nosotras somos semillas que podemos florecer y dar frutos como la tierra.
La roda de l’any d’Izpània
Vaig pensar que en el meu cos hi debia haver les memòries dels meus ancestres celtes o celtíbers. El que jo no em podia imaginar és que hi hagués ja pobles prehistòrics a la península ibèrica que celebressin la roda de l’any, els processos de vida-mort-renaixement i el culte als arbres i a la terra.
La fusión con la naturaleza fue el culto originario de la humanidad.
A partir d’aquí vaig començar a estirar el fil, i aquests dies he llegit un llibre meravellós i ben documentat “La Rueda de Izpania” de Marianna García Legar, que m’ha endreçat tot aquest batibull d’informacions i m’ha fet entendre millor els meus orígens “els poblats preibèrics i les cultures matristiques”.
Les cultures matrístiques del paleolític
Resulta que antigament, les relacions sexuals eren espontànies de manera que era impossible saber qui era el pare de les criatures, per això les relacions de parentesc eren: mares, àvies, fills/es, cosins/es… no existia la figura del pare pròpiament. Les persones tenien força llibertat (tan homes com dones), tot era de tothom i vivien una vida fusionada amb la natura, fent culte a la Mare terra i als seus cicles.
Als clans les dones/mares eren apreciades com a portal de vida, i també les seves vulves i vagines que s’han trobat em múltiples pintures rupestres. La gran sabiesa de les dones era parir, coneixer el seu cos i els seus cicles.
Ells sabien que la terra s’autofecundava a si mateixa, i així ho representaven també amb la seva deesa de la fertilitat “La mujer pájaro-serpiente”, la Gran Mare, el principi creador i també destructor, l’energia primordial, l’anomenat “Principi sagrat femení”, que amb el temps i amb les relacions dels diversos pobles i cultures va derivar a la deesa Aserá i més tard a la deesa Atsaré dona de Yahvé.
Tradicions d’ahir, tradicions d’avui
Un gran arbre sempre m’impressiona, sempre em genera una certa sensació de respecte, de que ha vist i viscut molt. L’arbre és des de sempre un punt d’unió entre el cel i la terra, una representació de l’equilibri de forces. I per aquells poblats primitius un símbol de l’eix de la terra i amb ella de la roda de l’any i dels processos vida-mort-vida, de la fertilitat i del principi creador o principi sagrat femení. Per això a la deesa Aserá se la representava també com el tronc d’un arbre, que més tard era decorat i per sacerdoteses fins i tot al temple de Jerusalem.
L’arbre ha estat venerat per múltiples cultures i tradicions fins als nostres dies. Venerat i també perseguit. Tant la roda com l’arbre i els seus seguidors van ser perseguits amb cruesa pels qui volien erradicar el passat i les seves tradicions. Tot i així sento que gràcies al cristianisme i la seves assimilacions ara podem estirar del fil i retrobar el que hi havia sota.
Les nostres tradicions populars deriven en bona part d’aquestes assilacions i camuflatges cristianitzadors. Sento que no es tracta d’ara borrar-los del mapa, i assimilar els anglosaxons, sino d’ajustar-los al que tingui sentit per a cadascú avui en dia, recordant el que havien representat, recordant els orígens.
Aprenentatges del llibre “La rueda de Izpania” de Marianna García Legar.
